Nit d’ànimes
31/10/2010
I
Penjant de la melena de la nit
s’instal·la el pàl·lid botó que la mata,
tenyint l’escenari de pura plata
com, per despulla, el sudari es vestit.
I ja tremola d’ànsia l’esperit
que, viu, la por a la nua mort el grata,
amb ulls de tendra sang i el cor que esclata,
els llavis orfes dient un nom mal dit.
Ja es remouen sota la fosca terra
aquells cossos sagnants i dolorits,
a punt per a fer esclatar la guerra
i arrencar l’alè que guarden els pits.
Els obriran amb navalla de serra
alliberant els càndids esperits.
II
Vesa el robí de la vida, calent,
sobre el cos dolgut que encara palpita.
L’ànima, que entre reixes, dins l’habita,
a punt de partir per l’acte violent.
L’ésser de l’ocàs, feroç i rogent,
amb l’ombrívola presencia s’excita
i bullirà l’ira en negre marmita
que farà coure la sang a foc lent.
Urpes, ullals, llagrimeig i ferides,
és la nit dels que tornen de la mort
amb volades curtes i esmorteïdes,
els que del sudari han fet un consort
pel dol patit durant les seves vides.
Tots aquells que esquinçaren la sort!
..ooOoo..